Comparativa llibre-pel·li de "La llamada de lo salvaje"

Aquesta entrada la vaig escriure el 2020 (diria que al desembre), però no la vaig arribar a publicar... fins ara (que consti que la intenció d'escriure al blog hi era!). Vaig escriure els nou primers paràgrafs (obviant, és clar, aquest mateix que encapçala l'article i que estic escrivint), però aleshores no ho vaig acabar d'enllestir. Així doncs, ho he fet ara, després de sis anys d'haver rellegit el llibre i vist la pel·lícula. He corregit quatre cosetes mal comptades dels paràgrafs ja escrits i n'he afegit els últims, que encara quedaven per escriure. Espero que la memòria no em falli ara (perdoneu-me si és el cas!).

 

Començaré aquesta secció fent una comparativa entre el llibre de La crida del bosc/La crida salvatge (EN: The Call of the Wild; ES: La llamada de lo salvaje), escrit per Jack London l'any 1903 i l'última versió cinematogràfica que se n'ha fet, la pel·lícula homònima dirigida per Chris Sanders l'any 2020. No m'hi escarrassaré gaire, perquè aprofitaré un fil de 12 tuits que vaig fer en veure-la i l'ampliaré una mica. Atenció! Tot i que intentaré no fer espòilers gaire greus, llegiu sota la vostra responsabilitat. Els espòilers més evidents són subratllats en negre; si els voleu llegir, seleccioneu amb el cursor el fragment tapat i, si ho he fet bé, així seran visibles.

Portada del llibre
La llamada de lo salvaje,
de Jack London.
Edició de Vicens Vives.

Vaig llegir per primera vegada aquest llibre en castellà quan anava a tercer de l'ESO: era una de les lectures obligatòries de l'assignatura de lengua castellana y literatura. Recordo que em va agradar moltíssim i és per aquest motiu que el vaig rellegir abans de veure la pel·lícula per tenir-lo fresc. El llibre, com ja he dit, va ser escrit per l'estatunidenc Jack London l'any 1903, el que significa que és (si no m'equivoco) un llibre naturalista. Es tracta d'una novel·la d'aventures que segueix la vida d'en Buck, un gos fill d'un Sant Bernat i d'un gos pastor, en el trajecte des de Califòrnia fins al Yukon, entre el Canadà i Alaska, durant la febre de l'or del Klondike.

L'any 2020, es va llançar al mercat l'adaptació cinematogràfica del llibre. Va ser dirigida per Chris Sanders i compta amb actors reconeguts com Harrison Ford i Omar Sy. Aquesta pel·lícula, l'he vista doblada en castellà, amb la meravellosa traducció feta pel meu exprofessor del MUTAV Josep Llurba.

Pel que fa purament a la comparativa, cal recordar que les pel·lícules no són llibres. Tota adaptació ha de fer canvis respecte el llibre original perquè el que funciona per escrit pot no fer-ho en moviment. És per això que, havent rellegit el llibre abans de veure la pel·lícula, he pogut veure en què s'allunyen i en què s'assemblen més.

Portada de la pel·lícula
La llamada de lo salvaje (2020).

Una de les principals diferències entre el llibre i la pel·lícula és el mateix Buck. Si no recordo malament (ara ja fa uns mesos que vaig llegir el llibre), s'especifica la forma del protagonista: és un gos fill d'un Sant Bernat i d'un gos pastor (entenem, doncs un pastor alemany o belga, o alguna altra raça que estigui relacionada amb el pasturatge), dels quals ha pres —del primer— la corpulència i el pes, i —del segon— la forma. A la pel·lícula, en Buck es representa com un Sant Bernat pur, la qual cosa no és acurada, però aquest fet no és gaire greu perquè no altera la història.

Com he explicat, el llibre és naturalista i, per tant, té detalls cruents que pinzellen la brutalitat de la vida i de la natura salvatge. Tanmateix, la pel·lícula n'omet la majoria (segurament perquè està pensada per a un públic actual i més aviat jove que s'alarmaria en veure'ls). Per aquest motiu, per exemple, es canvia la imatge quan l'home del jersei vermell li fum cops amb la porra (per cert, em sembla que a la pel·li només n'hi fum un malgrat que al llibre en van ser uns quants més). També en Buck apareix més dòcil que a la novel·la. És cert que és un gos que ha viscut tranquil·lament a la granja del jutge Miller i que no coneix la brutalitat, però aprèn a defensar-se de l'Spitz i de la resta de perills i, fins i tot, al final esdevé un gos plenament autosuficient capaç de vèncer animals que el doblen en mida. Per cert, parlant de l'Spitz, la baralla contra ell no és així al llibre: a la pel·li, l'Spitz se'n va humiliat quan en Buck el venç en combat, mentre que, al llibre són els huskies els que s'encarreguen de devorar-lo quan queda derrotat.

S'han omès alguns trossos que haurien d'haver ensenyat el destí d'alguns personatges, que s'han suavitzat o alterat atès l'argument. Per exemple, el del personatge que esmento al fragment tapat en negre al paràgraf de dalt (recordeu, negre = espòiler), o de la resta de gossos. Al llibre, quan en John Thorton pren en Buck a en Charles i aquest intenta travessar un riu o un llac gelat, el gel es trenca i en Charles i la resta dels gossos moren. A la pel·li representa que els gossos fugen de l'amo que, tant al llibre com a l'adaptació, és un inepte. 

El llibre et fa odiar alguns personatges, com l'Spitz, que et fa preguntar-te quan deixarà de ser tan estricte i cruel, i com en Charles i la seva colla. Tanmateix, veient la pel·li no puc odiar tant l'Spitz, que em sembla més natural que malvat. A qui sí que m'ha fet no poder suportar és a en Charles... Per cert, és curiós com s'ha omès el "mestizo escocés", que s'ha volgut intuir integrat en el personatge d'en Charles amb la roba a quadres (estil kilt), i s'ha canviat en Perrault i en François per un Perrault d'ascendència africana (Omar Sy, francès) i una Françoise d'ascendència nativa americana (Cara Gee, canadenca). No hi estic en contra (al contrari, em sembla prou ben escollit tractant-se de personatges literaris francocanadencs), simplement m'ha sorprès tenint en compte el moment històric en què es basa. Ara bé, si considerem el temps en què vivim, aquest fet només s'hauria millorat si els actors que els interpretaven haguessin sigut tots dos canadencs i francòfons (potser quebequesos), independentment de l'ètnia, per tal de respectar la procedència dels personatges de la història. Sigui com sigui, a nivell d'actuació, aquest humil ignorant els qualifica amb un deu de deu.

Han omès escenes ÈPIQUES com la del moment del "salta!" (que ha estat referenciada a Homes i ratolins de Steinbeck, si no m'erro) i la d'en Buck tirant un trineu de 500 kg (el qual s'ha volgut deixar entreveure fent que en Buck tiri un tronc d'arbre caigut). També s'ha omès un dels moments més tendres i meravellosos del llibre: la mania que en Buck té de mossegar la mà d'en John Thornton (Harrison Ford), un fet afectuós per demostrar-li tot l'amor que el gos sent per l'humà.

 

[A partir d'aquí, redacto ara, a 23/6/2026, el que em quedava per escriure tot agafant els tuits de l'enfilall que vaig penjar el 4/7/2020].

 

El final és lleugerament diferent del del llibre. El rerefons de totes dues peces és molt semblant, sí, però amb un fil argumental un xic distint. No obstant això, les últimes escenes de la pel·lícula fan honor al final del llibre. Chapeau. Dit això, també cal dir que m'encanta la personificació (o potser canificació?) de l'instint salvatge: la crida, i tot el que això comporta.

 

He trobat moments molt èpics i d'altres de molt divertits, com el principi de la pel·lícula, el tractament d'en Perrault als gossos i altres moments puntuals en què es mostra en Buck d'una manera molt natural. Resumint: entenc alguns canvis que s'han fet per a l'adaptació cinematogràfica (d'altres em costen una mica), però reconec que és una molt bona pel·lícula i una bona adaptació de l'obra original. Jo hi hauria posat alguns dels detalls que he escrit més amunt, però, en general, m'ha agradat molt.

 

PD: ESTIMEU ELS ANIMALS! 🐕