Doncs sí, sembla que tot allò que vaig viure de petit ara torna a ser moda. I benvingut que és. Per fi una moda que m'agrada i que un sempre-a-contracorrent com jo pot seguir a gust.
Ara es torna a pensar en els anys 90 i 2000, com es vivia en aquella època en què la tecnologia no era pas tan present (ni molt menys!) i en què la felicitat es trobava tornant del cole amb un entrepà de pa Bimbo amb Nocilla i veient la teva pel·li preferida en una cinta de vídeo VHS. O fins i tot anys més tard, quan ja tenies el teu primer mòbil, amb el qual enviaves SMS i feies perdudes als teus amics, o enviant zumbidos al Messenger (el de debò, no el de Facebook) des d'un ordinador de tub que ocupava tres quarts de l'escriptori. Temps més senzills, temps millors. Presumptament.
Sempre he sigut bastant nostàlgic, així que m'alegro que la nostàlgia ara sigui una cosa compartida (mal de muchos, consuelo de tontos) i sigui d'una època que he viscut (i de què tants bons records guardo). Potser per això m'ha donat també per recuperar allò que conservo d'aquella època, d'un Jaume petit encara més petit. I, vist que les xarxes socials actuals han deixat de ser socials per ser mercantils, prefereixo tornar allà on vaig començar: al blog. He dubtat si obrir-me'n un altre i deixar que Pasión Irracional descansi, però crec que de moment no ho faré. És cert que ha passat molt de temps sense actualitzar-se (i els pocs intents han fracassat estrepitosament) i moltes de les coses que hi havia escrit són de quan tenia uns catorze anys (uf!), però: i què? Al cap i a la fi, que no tenim dret a evolucionar i continuar el camí emprès? Que no ens podem equivocar i aprendre dels errors? Hi ha coses que vaig escriure llavors que ara no escriuria (encara menys com les escrivia xD), però això no vol dir que hagi d'amagar-les com si no haguessin passat mai. Per ser el blog d'un adolescent, prou tranquil era jo aleshores, també cal dir-ho. Però bé, disculpes a qui m'hagi de disculpar, com no pot ser de cap altra manera, i continuem.
En definitiva, sembla que aquest és un altre intent (otro de tantos) de ressuscitar aquest meravellós blog que tant em resisteixo a abandonar. Poden passar anys, però m'agrada tornar-hi a escriure de tant en tant. És més, qui sap si potser algun dia tornaré a escriure-hi tant com a l'adolescència o si me'n cansaré demà mateix?
Sigui com sigui, només sé una cosa: n'hi ha que viuen de la nostàlgia dels anys 80 des del 1993 fins avui, com ara M80 Radio (avui, LOS40 Classic); així doncs, qui ens diu aquest ressorgiment millennial no ha vingut també per a quedar-s'hi? (L)
